Paraula de Tenebra

L’estat emocional que porta
a tals conquestes s’assembla
a aquell de l’adorador o de l’amant;
el quotidià esforç no deriva
d’un disseny o d’un programa,
sinó d’una necessitat inmediata.
A. Einstein a M. Planck, 1918

Dunkelwort (Paraula de Tenebra) és l’últim títol d’un recull iniciat fa anys sota una denominació diferent (Unter Struktur) a Dinkelsbühl, a Alemanya. El nucli originari ha estat progressivament erosionat per reescriptures en moments diversos o, potser s’hauria de dir, ha penetrat en el text, dissolvent-se. Per un breu període, com testimonien algunes correspondències privades d’aquests mesos, el títol havia de ser Winterblatt, per confirmar el tret marcadament hivernal dels llocs. [1]
A mesura que el treball convergia cap a una forma “definitiva”, dos termes ressonaven més alts i inseparables, Tenebra i ParaulaDunkel i Wort. Paraula en un sentit privat de pluralitat, de distinció del món en parts i tenebra que no preveu matisos en expressar la figura del res, d’allò indicible, del zero. És precisament a aquesta foscor, una part infinitesimal després de la intuïció creadora, que retornen, a intervals, els versos (“Ja ha fet llum/ en una foscor que era/ […]”). He intentat eliminar els formalismes i fer sensible la idea de la unificació primordial del Tot, expressada amb l’anomenat temps de Planck [2] (“[…] en l’instant dels mons,/ en el pàlpit de Planck” [3]), gairebé un llindar entre símbol i realitat, una mena d’empremta imponderable de zero.
Fins fa alguns mesos, no existia una versió en italià del recull, a excepció d’uns quants apunts en un quadern, per tal de tenir un esbós de possibles variants i de tot allò que, semblava, es perdia en alemany. Per tractar de superar aquesta incompletesa a través de la traducció, vaig començar a treballar no d’una llengua a l’altra, sinó deixant-les fluctuar a l’uníson al voltant del sentit que una de sola no recollia. Aquest procediment ha posat constantment a prova la solidesa entre sintaxi i invenció, no tant en l’estil, sinó en el vincle més misteriós de l’escriptura, com un arxiu en viu del món, o voluntat del mateix de fer-se (a través de la) paraula.
La percepció isolada d’una cosa en el caos, que de seguida evoqui una paraula o un vers (o una paraula o un vers en més llengües), és el correlatiu lingüístic més inmediat de l’experiència científica de la mesura, traducció d’un fenomen en número (o seqüència de números). Si una fórmula, o bé l’intent d’escriure la raó d’aquells nombres, pot manifestar singularitat en presència de termes exclusius del model, un text poètic, en la seva tensió a la unitat, pot obrir-se igualment vertiginosament al silenci, dialogar amb el propi zero i infinit, deixar estructures suspeses, abandonades a l’indicible, suggerir neologismes o posar en crisi les paraules certes. La llengua, de vegades, falsifica la realitat fent-la intel·ligible i la llengua poètica, essent més aviat un codi genètic que de reconeixement, treballa assíduament sobre aquestes mutacions.
Per això, he hagut d’abandonar progressivament la idea de “traduir” les poesies de l’alemany a l’italià perquè les dues llengües, posades en contacte, començaven a dialogar, a modificar-se, a excavar-se recíprocament, gairebé a intercanviar-se la identitat. No havent-me de confrontar amb l’altre com, en canvi, succeeix en el cas d’un text no propi, he cercat de reformular diversament el problema. En aquest sentit, he decidit reescriure el text en dues
llengües com si es desenvolupés el mateix experiment en dos laboratoris, confrontant a cada pas procediments i resultats, fixant-me en eventuals discrepàncies, sense considerarles necessàriament errors, arbitrarietats o imprecisions, sinó possibles raons de Natura, inseparables del mateix procediment d’escriptura (mesura). He escollit deixar un marge residu entre les llengües, alliberant-les del forçament d’un significat literal, de manera que no s’hagués d’escollir l’una per traduir l’altra. [4] És, en el fons, la idea que no existeixi una llengua darrere les llengües, més pura i absoluta, i que potser totes elles es moguin a un nivell massa superficial, recollint amb prou feines l’eco dels pous perquè, on s’hagués resolt el problema de la multiplicitat, si hagués estat de debò tot reunificat, no serviria cap més llengua, perquè no hi hauria res a explicar, només Tenebra i ParaulaDunkel und Wort. L’absència de paraula, o la presència d’un seu extrem impronunciable, evoca tenebra en els versos.
Hi ha, a la fi, un segon mode d’entendre la forma d’aquest recull: Dunkelwort és una partitura per a dos instruments, en la qual el motiu dominant es desvia i es corregeix contínuament, de l’un a l’altre. D’una banda, l’alemany, eriçat, rítmic, batent, tot ell partícules mòbils i nocions separables, llengua ara mol·lecular, ara propensa a complexos espessiments i grumolls neologístics; d’altra banda, l’italià, dúctil i compacte, amb improvisats atacs lírics difícils de recuperar en endavant. En les versions successives, algunes modificacions d’una part feien recordar adaptaments de l’altra, algunes sostraccions descobrien silenci, deixant suspensions privades d’estructura, o llampecs a cel obert.
La perfecta correspondència en el nombre dels versos exclou, però, solos.
L’estrofa d’obertura és en suec i, en la confrontació musical, funciona com a preparació de l’alemany; el mateix es pot dir del francès en relació a l’italià. És una manera d’afinar els instruments, interpretant fragments de partitura (en suec), o llegint-la enterament o a salts (en francès), intentant entonar la paraula, isolant-la en un so propi. És pronúncia polifònica en la distància entre les llengües, però monodia de sentit.
Aquesta relació entre poesia i llengua, recalcada en aquella entre música i instruments, m’acompanya des dels inicis, en aquest recull potser d’una manera menys oculta que en d’altres llocs [5], i és posada novament a prova.
Per últim, a la poesia d’aquest llibre confio la tasca, si bé difícil, de desfer el raciocini lúcid que l’ha acompanyada i recomposar aquella familiaritat misteriosa que fa dir d’un vers no silenciat: “és allò”.

Federico Federici
Vene, març de 2013

[1] De la disposició en un quadern d’apunts i d’una indicació al marge deslligada del context, els primers versos datarien del vespre del divendres 16 de febrer de 2007, de viatge des de Dinkelsbühl a Ansbach. M’agrada constatar aquí com, per un dels tants mecanismes incontrolables de l’escriptura, el títol del recull recordi el nom de la ciutat en què fou probablement escrita la seva primera paraula, ara anul·lada.
[2] \approx 10^{-43} segons representa el mínim valor teòricament mesurable sobre l’escala dels temps, per sota del qual no és possible distingir dos fenòmens qualssevol, de manera que cau la familiar jerarquia de causa – efecte. Malgrat que es trobin elements de discordança entre les actuals teories físiques sobre l’origen de l’Univers, sembla que la diversificació de les quatre forces fonamentals (electromagnètica, nuclear dèbil, nuclear forta i gravitacional) s’hagi produït en temps successius a aquell de Planck.
[3] En una versió precedent, havia inventat un neologisme, manipulant la inscripció científica Planck-Zeit fins a transformar-la en Planckaugenblick amb la intenció de transfigurar la primera paraula del món a través del mecanisme de l’ull. En l’última versió, he abandonat aquesta solució pel suggeriment d’alguns parlants nadius, que reconeixien en la meva tria un excessiu forçament. El vers «im Planckaugenblick» ha així esdevingut, en mode més elemental, «[…] im Augenblick der Welten,/ in einem Puls der Planck-Zeit». De semblant manera ha succeït amb la paraula Atemkleinstück, encunyada per suggestió d’Atomstruktur, després desplegada en un més clar i planer «[…] kleines Fragment/ des Atems». Altres minúscules variacions són localitzables a la xarxa i potser algú podrà cercar-les i apreciar-les.
[4] Readaptant una aguda intuïció de Valerio Magrelli a propòsit de la forma “definitiva” d’un text, m’agrada pensar que les dues llengües, establert un contacte en la inspiració, continuïn intercanviant-se un eco, una oscil·lació i intentin, sobreposant-se, reconstruir això que en una llengua sola es perd.
[5] Cfr. Appendice en Antonio Diavoli (2018), Quattro Quarti, lulu.com; Federico Federici (2018), Requiem auf einer Stele (twelve fragments), lulu.com; Federico Federici (2005), Terzo Cielo, poema en anglès i italià que resta inèdit. En aquest últim, les dues llengües desenvolupen inicialment parts diverses d’una mateixa història, convergint gradualment, cap al final, en textos que es tradueixen l’un en l’altre, símbol de la completa catarsi del personatge.


Paraula de tenebra, Trad. de Marta Vilardaga Vila, Morrisville 2018, (It-Ger-Cat). ISBN: 978-0244992859
buy: barnes&noble | amazon.it | .com | .de | .es | .uk

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.